La soprano Sara Blanch (1989, Darmós, Tarragona), amb una trajectòria consolidada i reconegut prestigi internacional als principals teatres d’òpera europeus, ha tornat al Concurs Tenor Viñas deu anys després d’haver-hi estat guardonada a la 53a edició, l’any 2016, on va obtenir el Quart Premi i el Premi a la millor intèrpret de sarsuela entre nomrosos d’altres més.

En el marc de la 63a edició del concurs, la soprano ha ofert un recital d’àries d’òpera en l’acte  d’inauguració celebrat el dissabte 10 de gener al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. Un retorn especialment simbòlic que consolida el vincle de la soprano amb el concurs que va marcar un punt d’inflexió en la seva carrera.

La cantant arribava a Barcelona després d’una producció exigent al Festival del Tirol a Erl, on havia interpretat Lucia di Lammermoor, i en ple procés de preparació del seu debut a l’Opéra de París amb Un ballo di Maschera de Verdi com a Oscar a finals de gener. Entre el final d’un projecte i l’inici d’un altre, Blanch encara va trobar temps per sumar-se a la inauguració del Concurs amb un recital molt especial.

Minuts abans de sortir a escena, l’equip va tenir l’oportunitat de conversar amb ella en una entrevista en què va repassar la seva trajectòria, els reptes actuals i el significat personal de tornar al Concurs Tenor Viñas una dècada després.

— Com et sents en tornar al Concurs després de deu anys per realitzar el recital a la Inauguració de la 63a edició del Concurs al Saló de Cent?

Molt emocionada, amb moltes ganes i molta il·lusió. Fins i tot he hagut de deixar una mica les emocions a part perquè jo mateixa també m’he fet aquesta pregunta. Justament han passat deu anys i, quan miro enrere, tot el que ha representat per a mi el Concurs Viñas ha estat realment molt.

És un concurs que em va donar molts premis, a més del 4t premi, altres reconeixements que em van permetre treballar en teatres i amb un cert nivell. Tot això van ser oportunitats molt importants en aquell moment i s’han d’aprofitar. Va tenir un impacte molt positiu en la meva carrera i en la meva vida.

— Com ha estat interpretar Lucia a "Lucia di Lammermoor" al Festival del Tirol?

Ha estat una experiència molt intensa perquè ha sigut una producció que m’exigia molt físicament. Jo era a l’escenari des d’abans de l’obertura fins a l’última nota de l’òpera, i ha estat molt exigent a nivell físic, vocal i mental el fet d’haver d’estar tota l’estona a escena.

Però també m’ha donat molta satisfacció, ja que és un paper que ja he fet i que omple molt. A més, el repte ha estat gran: fa no res d’acabar les funcions vaig començar a assajar l’Òpera de París i ara soc aquí. Han estat moltes coses, molt intens, molt important i emocionant per a mi, moltes emocions juntes en poc temps.

— Com has preparat el programa del recital de la Inauguració del 63è Concurs?

El programa justament s’obre i es tanca amb les dues peces que vaig cantar al concert final del Viñas. Per a mi era com una mena d’homenatge al concurs: obrir i tancar amb aquestes dues peces, “Una voce poco fa” i “La primorosa”.

Després, al mig, hi he posat una mica de tot el que he anat fent i per on he anat transitant durant aquests deu anys. També he intentat, pensant en els premis que vaig rebre al Viñas, donar-li un sentit. Per exemple, vaig rebre el premi a la millor cantant catalana, doncs hi incloc una peça de sardana catalana (“En el Vallespir”, de Cançó d’amor i de guerra, de Martínez i Valls).

Respecte al premi a la millor cantant de sarsuela, hi ha “La primorosa”. Després, el Viñas té molts premis, com el Premi Mozart; per això també hi he inclòs una ària de Mozart. He intentat buscar el paral·lelisme amb el concurs i amb la meva situació de fa deu anys i la d’ara.

— Què queda de la Sara que es va presentar al Concurs fa deu anys?

Queda, sempre queda. Queda l’essència. Quan miro enrere sí que veig aquella Sara molt més inexperta i veig tot el que he anat aprenent, les oportunitats que he tingut i tot el repertori que he cantat. Moltes coses. Però sempre queda l’essència; l’essència sempre és allà.

— Com vas viure el Concurs? Què recordes d’aquella experiència?

Recordo que en aquell moment estava fent una producció a Sarrià. Em vaig inscriure al concurs, però vaig pensar que no m’hi presentaria. A casa vaig dir que no m’hi havia inscrit tampoc. Pensava: “Si m’hi presento serà el dia que em citin, i faré el que hagi de fer si aquell dia sento que en tinc ganes”.

Vaig anar decidint sobre la marxa perquè l’any anterior m’hi havia presentat i no havia arribat a la final. Llavors vaig dir: m’hi presento, però com que ja estic treballant i estava fent una producció i era feliç, va ser tot molt espontani. I crec que això em va jugar a favor, perquè em vaig treure una càrrega i la responsabilitat, i hi vaig anar a gaudir en cada moment, a donar el millor de mi.

Quan vaig arribar a la final, els vaig trucar a casa i els ho vaig dir; no s’ho acabaven de creure. Va ser molt emotiu. També recordo com funcionava tot dins el concurs: la precisió amb què estava tot organitzat. Recordo alguns treballadors que em donaven molts ànims i tota aquella escalfor que la resta de cantants també rebien. Crec que hi ha una part d’acompanyament en aquest concurs que és molt maca, molt propera i molt important.

Un concurs que premia és el Concurs. El Concurs Viñas és el meu concurs. He fet altres concursos, alguns menors que he guanyat, altres similars que m’han donat algun premi, i també concursos que no m’han agafat, i no passa res.

— Quina és l’habilitat més important que ha de tenir un cantant?

El més important és treballar-se un mateix. Jo el que intento sempre és ser millor, no només en el cant sinó en tots els aspectes. Ser millor com a persona, evidentment.

Tot allò que et pugui beneficiar perquè el cant surti millor: intentar sempre perfeccionar la tècnica, ser millor musicalment, ser més forta mentalment i emocionalment, saber gestionar millor les situacions... Crec que és com un pack, i el treball comença sempre des de dins, i a poc a poc.